En el diari que edita el grup de llibreries La Central torna a haver un editorial magnífic, que crec (perque no està signada) és de Fani Manresa i Núria Solsona, que són les coordinadores.
Em permeto reproduir una part al blog:
"El desert està creixent. Ai d'aquell que albergui deserts!, va sentenciar Nietzsche. I Hannah Arendt va afegir: El més perillós és permetre que el desert envaieixi l'oasi. El totalitarisme -va observar- és com una tempesta de sorra generalitzada i persistent que no admet l'exitència de l'oasi. En la futilitat de la nostra vida tardomoderna, les ràfegues de sorra colpegen amb força destructiva els límits de l'oasi, aquest espai en el qual es refugia el pensament, lloc últim per a allò íntim i sensible.
L'acceleració progressiva del món, la fascinació de la tecnologia i la sobreabundància d'informació, la mercantilització de cada fragment de les nostres vides, la generalització dels valors més cínics i brutals com els únics possibles, son les transformacions els efectes de les quals de vegades observem fascinats; però, sobretot, són les modalitats d'aquesta mena de totalitarisme suau que a poc a poc s'ha anat imposant.
És per això que la lectura i el llibre són tan necessaris. Testimonien un món que ve de lluny; ens permeten mantenir a ratlla les envestides d'allò efímer i insignificant. Llegir és, sobretot, un gest de resistència.
Es pot pensar que la lectura, sigui d'un text o d'una imatge, representa el grau màxim de la passivitat: la ment en blanc del voyeur, mut i presoner, que contempla com es desplega davant seu l'obra produïda per un altre. Però res més lluny de la veritat: el lector i l'espectador són , en primer terme, creadors, viatgers que metamorfosen l'obra llegida; caçadors furtius que esquarteren i recomponen el text en un bricolatge efímer de resultats únics i imprevisibles."
El divendres passat algunes alumnes de 2n de batxillerat i alguns professors de l'escola van visitar l'exposició d'Ernesto Neto al Museu Guggenheim de Bilbao. "El cuerpo que me lleva" és el nom de la mostra on podem trobar una aproximació poètica als organismes del nostre cos. Formes gegants que s'adapten al museu convertit en estructura corporal.
Les alumnes podien utilitzar les gandules amb rodes i visualitzar amb uns binocles els detalls que penjaven del sostre del museu.
