Nicolas d'Staël

Avui m’agradaria compartir amb tothom l’obra del pintor Nicolas de Staël. No entenc perquè m’atreu sempre les pintures semi-figuratives o directament abstractes d’aquest autor però des de les seves composicions pàl·lides fins a estructures més fortes sento una proximitat cap a ell.

D’Staël neix en la voràgine de la revolució russa i amb la família s’exiliarà cap a Polònia. Estudiarà a Brussel·les i acabarà a França, nucli meravellós de l’art del moment.

Normalment, els teòrics de l'art, no situen a Nicolas de Staël en la primera divisió de les narracions artístiques. Suposo que aquest fet ja el posa en un lloc perífèric de la pintura. Tampoc al seu moment el propi d'Staël no estaba content dels resultats pictòrics aconseguits ni tampoc amb la seva vida, doncs es suicidà al 1955 dins la meravellosa primavera de la localitat d'Antibes.

Durant el meu periode universitari en el que em creia pintor, he de reconèixer que les meves pintures tenien afectacions de les formes i els colors de Nicolas de Staël. Com poca gent el coneixia, tothom creia que el meu estil tenia quelcom de molt personal. Gràcies Nicolas per no dir res des de el més enllà.

Pels més tranquils aquesta  obra de tons pàl·lids, de matissos discrets, de formes abstractes:

 

Pels més actius aquesta obra de figures geomètriques al costat d'un mar vermell. Vermells amb taronjes, granes, magentes, grocs... Durant anys posava aquesta obra a classe per a reflexionar una estona. Podré fer-ho ara que tinc tan poques hores de classe? Quin problema!

I

I pels estudiants i amics que els hi agrada el futbol, aquesta composició basada en partits viscuts a l'estadi del Parc dels Prínceps de París. No, no sembla, que jugui el Barça. Però hi ha l'energia que provoca el treball amb espàtula, amb blocs de pintura espessa i contundent com l'entrada d'una jugador a l'altre.

 Espero que us agradi.