Els nostres infants es troben envoltats de missatges visuals. En un moment donat, amb els pares i mares, comencen a descobrir materials que els permeten ratllar.
Probablement és un inici del joc representatiu que els acompanyarà tota la seva vida. Quan més ho proven, adquireixen habilitats que els permeten representar formes. Primer abstractes, després figuratives.
Aquesta setmana el grup de P3 descobria les noves pintures de classe. I pintaven. Amb normalitat. Perquè ja hi ha un procés evolutiu construït dins la família. La família que ha optat per escollir uns llapis de colors en el temps lliure en compta d’un mòbil.
La classe socialitza, i amb l’exemple dels altres tots els seus components es posen a pintar. Aprenent uns dels altres. La intenció de pintar es trastorna en marca expressiva i també en una codificació d’emocions i significats.
Afecta, quan es veu als nens dibuixar amb la cara seriosa, concentrats, silenciosos i capficats en històries íntimes. De vegades amb onomatopeies i petites frases, amb ritmes corporals. Anoten registres: el signe, l’escriptura, el dibuix, els diagrames, les cartografies.
Així doncs, molts són els autors que destaquen el paper que juga el pensament visual en fer més accesible al món a la comprensió humana i, de fet, les àrees dels cervell visual són les més extenses, el que ens indica la necessitat de que les arts visuals segueixin aprofondint en la naturalesa no verbal de la comunicació.
Cada nen fa un recorregut únic, i desenvolupa estratègies i canvis similars als dels altres nens. Ens explica J. Mattews (1): “el dibuix infantil, lluny de ser una activitat caòtica i sense sentit, té una estructura interna i un caràcter sistemàtic i cumpleix una funció important pel desenvolupament afectiu i cognitiu del nen”.
Tot el que estem explicant en aquest text no es produiria dins de la nostra societat, si tots no mirèssim al nen i a la nena que dibuixen i ho celebrèssim, i a més els hi donèssim l’oportunitat d’aproximar-se a les produccions gràfiques dels altres.
