Imatges per a compartir

Moltes vegades em pregunto si aconseguim convèncer que les imatges, siguin d'un tipus o d'un altre, tenem molts objectius. Alguns, no podem evitar-ho acaben sent objectius decoratius. Això es dona sobretot quan l'anàlisi de les imatges cau en esteriotips. O en la ignorància. Llavors són convertides bàsicament en imatges superficials. La gent produeix moltes imatges d'aquestes.
Però hi ha moments en que es produeixen imatges que tenen el poder d'explicar moltes coses. Amb un nivell de sensibilitat que amb altres llenguatges pot caure en productes cursis, però que la imatge aconsegueix mantenir una força especial.
Crec que és el cas de la portada del New Yorker, i amb l'esforç del il·lustrador Chris Ware.

Encara recordo quan un amic em va regalar el seu llibre Jimmy Corrigan i vaig descobrir que el còmic podia ser una altra cosa.

Helena Toraño, arribar amb el pop a tot.

Avui arriba al blog les imatges d'Helena Toraño. Una artista asturiana que dibuixa un món per a compartir. Un món íntim però molt ric quan arriba als ulls dels altres amb colors sorprenents i notes musicals. A més aquesta autora segueix aquest món creatiu en el seu grup de música que s'anomenen Los Bonsais.
Consulteu la seva pàgina o entreu a Youtube a veure els videos del seu grup.

Ana Pérez Ventura

Codificar les cadències musicals en un context gràfic. Partir d'un camp visual i construir estructures sonores.
La música i la imatge han compartit inquietuts sobretot a partir de les avantguardes del segle XX. Exemples hi ha molts. Sempre ens ve a la memòria Kandinsky.
Ara descobrim en el blog a Ana Pérez Ventura, pintora i pianista. O pianista i pintora. O piantora.
Realitza una obra que ens transporta a visualitzar partitures, però també ritmes, gestualitat, cromatisme... segur que vosaltres trobeu més coses que jo.

Aquí teniu un video on podeu gaudir del món sonor d'aquesta artista.

Warhol ens fa un pla de 8 hores de l'Empire States

Aquests temps excepcionals (és una paraula meravellosa que evita parlar de moltes qüestions científiques o pseudocientífiques), ens permeten apropar-nos a moltes obres que en condicions normals no tenim temps per a dedicar la nostra atenció.
Visquem, si el pensador Marc Augé em permet utilitzar el no-temps.
I és des d'aquest no-temps que paro la meva mirada, i la paro de veritat perquè no hi ha més remei sobre la pel·lícula que va rodar Andy Warhol al 1964 sobre l'edifici Empire States de Nova York. Va plantar la seva càmera de 16 mm i va gravar 8 hores i 5 minuts sense moure's.
No puc analitzar correctament aquesta pel·lícula perquè he de confesar que mai l'ha he vist sencera, però si que ens podem fer algunes preguntas mentres la veiem una estona.
Què és Empire? Una reflexió sobre el pas del temps? Un delicat estudi sobre la bellesa de la lum? Buscant un  símbol? Una porta a la consciència d'un mateix? Un aburrimient total? Una broma al món de l'art? Pot-ser tot això i més.

Gaudir de l'instant, desaccelerar el moviment.

Suposo que és la lectura del jove pensador mexicà Luciano Concheiro en el seu llibre Contra el tiempo, (2016) i també el confinament en el que vivim tots. Els planejaments sobre la acceleració i la innevitable desaparició d'aquesta. La necessitat de pensar en l'instant. Les diferents pautes que requereixen pensar el temps present i efímer de l'instant en fan recordar amb plaer els mòbils d'Alexander Calder. Ara tinc més temps en el no-temps. I observo els moviments suaus de les formes abstractes que Calder suspenia a l'espai. Ara (temps) encara (temps) m'agraden més.

Obra de Marina Núñez

Conec l'obra de la Marina Núñez sobretot a l'apropar-me al material audiovisual o a les imatges digitals que produeix des de fa temps. Però avui m'aturo davant d'una imatge que no coneixia i que m'ha fet reflexionar. Siniestro, 1992. És una imatge a partir d'una altra imatge. Són tres dibuixos on una dona es atacada per uns gossos en diferents espais. La tècnica i el color també ens aporta informació. Són dibuixos copiats d'una famosa obra de Botticelli que hi és al Prado. Però que millor que la pròpia autora per poder explicar tantes coses interessants.

Fotografies de Gabriel Orozco

Gabriel Orozco és un artista contemporani polifacètic nascut a Mèxic el 1962. 

He escollit fotografies dins del seu ampli panorama creatiu, perquè les he trobat interessants en un moment que necessitava pensar en les imatges que ens parlen del temps. En imatges sense éssers humans. En les que els objectes són protagonistes d'una quietud. 

Un moment aturat desprès d'un moviment, o d'una pluja. Un instant desprès d'una acció.  Són fotografies una mica minimalistes però que m'atrauen per la senzillesa. Fora de la fotografia dins del temps anterior hi ha espai per a narratives molt creatives. Per exemple en tot el moviment i les relacions que ha tingut aquesta pilota ja abandonada a una climatologia adversa.

Takis al Macba

Quan les tendències dels anys 60 et permitien utilitzar materials de reciclatge i motors per a constuir escultures cinètiques, Takis va incorporar el magnetisme. I per tant un element invisible amb el que poder treballar una visualitat.
Fins el 19 d'abril encara teniu l'oportunitat de visitar l'exposició al Macba que revisa la seva obra.