Daisuke Yamamoto és l'autor d'aquest video. Fixeu-vos que els dibuixos són efímers, no duren gaire en la paret, amb la qual cosa el video pren encara més protagonisme com a suport. També en el pas del temps del dibuixar i si el veieu més d'una vegada, en com es trasforma la llum i les ombres dels diferents dibuixants.
Usamos cookies propias y de terceros para mostrar publicidad personalizada según su navegación. Si continua navegando consideramos que acepta el uso de cookies.
OK
Más información
24 de febrer del 2010
23 de febrer del 2010
Samarretes.
22 de febrer del 2010
John Baldessari.
Aquests dies caminant per Travessera de Dalt observo les "banderoles" que anuncien una exposició.
Veig la imatge i si no ensopego amb algú la veig una altra vegada...i una altra. És un retrat. És un antiretrat. Només dos plans i...un nas.
Quan s'extrau del rostre tota indicació del propi jo, de la identitat, de la projecció emocional (o moral), la superfície o el volum del cap reverteixen a les condicions d'un volum orgànic, i el rostre es torna un objecte una mica animat. D'un retrat, allò que sembla guardar menys nivells d'expressió és el nas. Fins i tot, els Playmobils no en tenen. Però veient aquestes imatges ja no hi estic tan segur
Ja diu el seu autor: "m'interessa allò que ens fa detenir-nos a mirar, per oposició al simple consum passiu de les imatges."
John Baldessari és una figura imponent. Amb els seus dos metres d'estatura, i la seva cabellera i barba blanques, al "pare de l'art conceptual a Califòrnia" se l'ha descrit com "un encreuament entre Walt Whitman i una seqüoia". Tot i amb això, a mi em recorda a Chewaka. Més impresionant és el seu agudíssim enginy i la seva creativitat incansable. Als seus setanta i vuit anys d'edat està completament a l'ona dels desenvolupaments més nous de l'art i la cultura contemporània, la qual cosa és un reflexe del seu esforç i dedicació a l'ensenyament, primer al California Institute of the Arts i després a l'University of California de L.A.
Segueixo caminant pel carrer i descobreixo imatges.
Veig la imatge i si no ensopego amb algú la veig una altra vegada...i una altra. És un retrat. És un antiretrat. Només dos plans i...un nas.
Quan s'extrau del rostre tota indicació del propi jo, de la identitat, de la projecció emocional (o moral), la superfície o el volum del cap reverteixen a les condicions d'un volum orgànic, i el rostre es torna un objecte una mica animat. D'un retrat, allò que sembla guardar menys nivells d'expressió és el nas. Fins i tot, els Playmobils no en tenen. Però veient aquestes imatges ja no hi estic tan segur
Ja diu el seu autor: "m'interessa allò que ens fa detenir-nos a mirar, per oposició al simple consum passiu de les imatges."
John Baldessari és una figura imponent. Amb els seus dos metres d'estatura, i la seva cabellera i barba blanques, al "pare de l'art conceptual a Califòrnia" se l'ha descrit com "un encreuament entre Walt Whitman i una seqüoia". Tot i amb això, a mi em recorda a Chewaka. Més impresionant és el seu agudíssim enginy i la seva creativitat incansable. Als seus setanta i vuit anys d'edat està completament a l'ona dels desenvolupaments més nous de l'art i la cultura contemporània, la qual cosa és un reflexe del seu esforç i dedicació a l'ensenyament, primer al California Institute of the Arts i després a l'University of California de L.A.
Segueixo caminant pel carrer i descobreixo imatges.
17 de febrer del 2010
Breu història del còmic.
Espero que us agragi aquesta aproximació a la història del còmic. Us sorpendrà alguns dels documents mostrats. I ens servirà a classe per a comentar estils i èpoques gràfiques.
Aquest és un video construit per agustingrnieva penjat al Youtube. Gràcies Agustín és un material molt treballat.
Aquest és un video construit per agustingrnieva penjat al Youtube. Gràcies Agustín és un material molt treballat.
4 de febrer del 2010
Tardi a la biblioteca Jaume Fuster.
No hi ha gaires exposicions de còmic a Barcelona. La veritat és que normalment no hi ha. Biblioteques de Barcelona amb la col·laboració de Norma Editorial ha realitzat una exposició de la figura de Jacques Tardi,(un dels grans!) vinculant-la amb el concepte de gènere negre. És una exposició humil, petita, amb reproduccions però planteja un anàlisi interessant.
Sempre m'ha encantat la línia, el traç i els contrastos compositius d'aquest autor. I si haneu a veure l'exposició o us cau un dels seus àlbums a les vostres mans dessitjaria compartir amb vosaltres el meu entusiasme per la seva obra.
Sempre m'ha encantat la línia, el traç i els contrastos compositius d'aquest autor. I si haneu a veure l'exposició o us cau un dels seus àlbums a les vostres mans dessitjaria compartir amb vosaltres el meu entusiasme per la seva obra.
1 de febrer del 2010
Outumuro Looks.
S'ha inaugurat fa una setmana l'exposició de fotografia Outumuro Looks, vint anys fotografiant moda, al Disseny Hub de Barcelona, a la seu del carrer Montcada. Per a tenir més informació entrar a la web del DHUB disposada al sidebar (columna esquerra) del blog.
Mondrian.
Hi ha elements del nostre entorn urbà que ens recorden el procés pictòric del pintor holandès Mondrian. Sorprèn perque el rebuig inicial que reb aquesta figura imprescindible de la història de l'art en diferents ambients és important, per exemple dins de classe.
Recordo ara l'exposició on es comparava Mondrian amb Kandinsky al centre d'exposicions insertat al Palau Macaya, ara desplaçat al flamant Caixa Fórum. Allà es podia veure l'evolució que aquests dos autors van iniciar cap a l'abstracció a la primera dècada del segle XX.
En el cas de Mondrian la connexió històrica que va provocar és molt interessant: Rietveld com a arquitecte i dissenyador dins de l'àmbit de Die Stilj, després la Bauhaus, el constructivisme, l'estil arquitectònic internacional o racionalista posterior, el minimalisme, el disseny d'entorns i objectes perpendiculars del nostre present...
Mondrian va creure que es podria canviar el món utilitzant com a mitjà l'art. I amb coherència la seva casa ho intentava demostrar. Pot-ser va canviar més coses de les que es va imaginar.
Tinc sort, al costat del col·legi una petita mostra ens recorda cada dia les obres de Mondrian.
I per acabar una mostra en video on Raquel Perallta ens vincula físicament el traç i el jazz, una connexió present a les obres de Mondrian. Gràcies Raquel. Afegir aquest video és un petit homenatge a dos professors de història dels que creuen que tots els camps del conneixement estan connectats (fins i tot amb Mille Davis): Rubén de La Rubia i Alberto Lamonja.
Per a saber més coses sobre el pintor Piet Mondrian, no dubteu de cercar a la xarxa, perque hi ha abundants informació.
Recordo ara l'exposició on es comparava Mondrian amb Kandinsky al centre d'exposicions insertat al Palau Macaya, ara desplaçat al flamant Caixa Fórum. Allà es podia veure l'evolució que aquests dos autors van iniciar cap a l'abstracció a la primera dècada del segle XX.
En el cas de Mondrian la connexió històrica que va provocar és molt interessant: Rietveld com a arquitecte i dissenyador dins de l'àmbit de Die Stilj, després la Bauhaus, el constructivisme, l'estil arquitectònic internacional o racionalista posterior, el minimalisme, el disseny d'entorns i objectes perpendiculars del nostre present...
Mondrian va creure que es podria canviar el món utilitzant com a mitjà l'art. I amb coherència la seva casa ho intentava demostrar. Pot-ser va canviar més coses de les que es va imaginar.
Tinc sort, al costat del col·legi una petita mostra ens recorda cada dia les obres de Mondrian.
I per acabar una mostra en video on Raquel Perallta ens vincula físicament el traç i el jazz, una connexió present a les obres de Mondrian. Gràcies Raquel. Afegir aquest video és un petit homenatge a dos professors de història dels que creuen que tots els camps del conneixement estan connectats (fins i tot amb Mille Davis): Rubén de La Rubia i Alberto Lamonja.
Per a saber més coses sobre el pintor Piet Mondrian, no dubteu de cercar a la xarxa, perque hi ha abundants informació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)