John Baldessari.

Aquests dies caminant per Travessera de Dalt observo les "banderoles" que anuncien una exposició.






Veig la imatge i si no ensopego amb algú la veig una altra vegada...i una altra. És un retrat. És un antiretrat. Només dos plans i...un nas.

Quan s'extrau del rostre tota indicació del propi jo, de la identitat, de la projecció emocional (o moral), la superfície o el volum del cap reverteixen a les condicions d'un volum orgànic, i el rostre es torna un objecte una mica animat. D'un retrat, allò que sembla guardar menys nivells d'expressió és el nas. Fins i tot, els Playmobils no en tenen. Però veient aquestes imatges ja no hi estic tan segur
Ja diu el seu autor: "m'interessa allò que ens fa detenir-nos a mirar, per oposició al simple consum passiu de les imatges."
John Baldessari és una figura imponent. Amb els seus dos metres d'estatura, i la seva cabellera i barba blanques, al "pare de l'art conceptual a Califòrnia" se l'ha descrit com "un encreuament entre Walt Whitman i una seqüoia". Tot i amb això, a mi em recorda a Chewaka. Més impresionant és el seu agudíssim enginy i la seva creativitat incansable. Als seus setanta i vuit anys d'edat està completament a l'ona dels desenvolupaments més nous de l'art i la cultura contemporània, la qual cosa és un reflexe del seu esforç i dedicació a l'ensenyament, primer al California Institute of the Arts i després a l'University of California de L.A.

Segueixo caminant pel carrer i descobreixo imatges.