Per les meves classes han passat molts alumnes i no hi ha hagut molta variació en els seus comentaris. No passa res, jo ja m'he acostumat i podria argumentar de diferents maneres el perqué d'aquests comentaris.
En el cas dels pares és pitjor, de vegades el confonen amb Picasso i Dalí.
Jo no tinc la missió de defensar un autor com Miró, doncs ja hi ha esforços arreu del món amb molts mitjans per a projectar la seva obra correctament. Si que crec que com molts autors del segle XX que han capgirat la forma de construir les imatges val la pena analitzar-ho a classe el millor que es pugui.
Ara hi ha una estupenda oportunitat de cremar prejudicis, de valorar imatges, de gaudir de processos culturals, d'aclarir idees amb l'exposició Joan Miró. L'escala de l'evasió.
L'exposició ha estat organitzada conjuntament per la Tate Modern de Londres i per la Fundació Joan Miró de Barcelona. El primer lloc on s'ha presentat és a la Tate Modern de Londres, fins a l'11 de setembre; a partir del 14 d'octubre es podrà veure a la Fundació Joan Miró, i, des del maig de de 2012, viatjarà a la National Gallery of Art de Washington.
La mostra posa de manifest el compromís polític de l'artista al llarg de la seva vida. La seva catalanitat i els lligams que Miró manté amb la seva terra són inqüestionables; així ho demostren les obres que es podran veure a l'exposició, que van des dels paisatges de Mont-roig, com La masia (1921-1922) o la seqüència Cap de pagès català (1924-1925), fins a la sèrie escultòrica de Ses Majestats (1974), realitzada a partir d'eines provinents del món rural. Les tensions que van portar a la Guerra Civil espanyola (1936-1939) van provocar les protestes més explícites de Miró en obres com ara la sèrie de Pintures salvatges (1934-1936) o la Natura morta del sabatot (1937). Exiliat a París, Miró dissenya pel Govern de la República Aidez l'Espagne i El Segador (Pagès català en revolta) (1937), ubicat al Pavelló Espanyol de la República, molt a prop del Guernica de Picasso. Respostes més íntimes i pertorbadores es manifesten en obres com les Constel·lacions, sèrie desenvolupada entre 1940 i 1941, just després d'esclatar la Segona Guerra Mundial.
Durant el règim franquista, Miró va treballar a Espanya en una mena d'exili interior, mentre a l'estranger es guanyava una reputació com a representant de l'abstracció de postguerra. L'exposició mostra també obres clau d'aquesta època, entre les quals destaca el tríptic L'esperança del condemnat a mort (1974).
1. Fa coses rares, alguns s'atreveixen a utilitzar la paraula abstracció amb un certa tremolor d'incertesa als seus llavis,
ResponEliminaAbstraccion es un campo muy extenso, y que los alumnon de 3ero de la eso no sepan utilizar el termino correctamante da a entender que es confuso para ellos...
2. Això ho podria fer jo, i
Eso se ha dicho siempre ante obras que a primera vista son simples pero su complejidad y belleza residen en lo simples que son. No es culpa de nadie ver cualquier obra cual garabato de pupitre (los malos) que puede ser dibujado con suma facilidad.
3. Un nen ho fa millor.
Un nen ho fa diferent. Ni millor ni pitjor, pero un nen no hi posa el sentiment trancendental que Miro inculca...
A mes, si nosaltres considerem a Miro com un dels millors artistes del s. XIX, I un nen ho fa millor, vol dir que en creixer, anem degradant el nostre sentit artistic (apreciar i constituir bellesa)....
Pel que sembla en l'article queda clar que s'asumeixen tot tipus de situació que aquests punts intenten desenvolupar.
ResponEliminaQuin text més estrany. Tot i amb això que quedi clar que l'obra de Miró es desenvolupa al segle XX.
ResponEliminaDoncs no era la meva intenció fer cap anàlisi especial. Només recomanar l'exposició, que està molt bé, per a descobrir millor aquest autor.
ResponElimina