Bloc per a treballar l'Educació visual i plàstica.
Usamos cookies propias y de terceros para mostrar publicidad personalizada según su navegación. Si continua navegando consideramos que acepta el uso de cookies.
OKMás información
Jan Vormann és un jove autor que ha treballat el projecte Dispatchwork, que consisteix en trobar espais urbans amb carències arquitectòniques. Normalment pel pas del temps. Vormann transforma la falta de materials d'aquests espais amb peces de lego. El resultat podria només ser atractiu, però a més, ens permet pensar sobre molts àmbits. Començant per les pròpies carències que a tots ens limiten.
Intervenció a Barcelona.
Intervenció a Quito. Intervenció a Bocchignano.
Intervenció a Bocchignano.
Si voleu veure més obra de Jan Vormann cliqueu sobre el títol i s'obrirà la seva pàgina web. I si voleu compartir idees després de mirar els seus materials no dubteu de deixar comentaris.
Aquesta setmana hem anat els alumnes de 4t. de l'ESO a l'exposició de Diego Mallo "Ojos que no ven - corazón que no siente", i em tingut el privilegi de poder dialogar amb obra original amb la presència de l'autor. Parlant amb Diego sobre una de les seves obres d'animació, va sortir el nom de William Kentridge, aquest autor surafricà que amb animacions i teatre ha investigat molts camps visuals. Jo vaig descobrir a Kentridge a l'exposició que li va dedicar el Macba ja fa uns anys i em va encantar. A continuació us poso un exemple a veure què us sembla.
Si us va agradar l'exposició de Diego Mallo, podeu veure más obra a diegomallo.com us sorprendrà la quantitat de vessants d'aquest autor!
TPSBy són les sigles de la galeria d'art The Private Space By. Un espai que encara que privat té un porta de vidre groc que s'obre a tots els que vulgueu trobar artistes emergents amb propostes contemporànies. Tocant Plaça de la Torre, aquest espai ens convida a descobrir l'obra de Diego Mallo amb l'exposició "Ojos que no ven - corazón que no siente". Truqueu i entreu. Ens diuen a la nota de premsa que és un projecte multidisciplinari de Mallo a l'entorn d'uns personatges fràgils que ens parlen de la mirada o de la seva negació, el que fem quotidianament per a adornar-nos del que volem o no volem veure. L'autoengany. Si aneu i no us deixa indiferents parlem-ne. Voleu que anem a veure-la amb la classe?
Reconeixeu aquest logotip al carrer Mare de Déu de Gràcia?
El proper dijous 4 de novembre, s'inaugura una nova exposició al Macba amb el títol: Esteu a punt per a la televisió? Quan sembla que la televisió tal com l'hem coneguda s'acaba, ens preguntem si estem a punt per a més; una televisió que apareix dins l'espai del museu de la mà de programes creats per artistes, filòsofs i pel mitjà mateix amb l'objectiu d'investigar el potencial visual, discursiu i formal que emergeix quan es posen en relació tres llenguatges culturals tan diferents. Una televisió híbrida habitada per experiments que situen l'art contemporani i les idees a l'origen d'un nou espai públic, on no hi ha fórmules i el mitjà i l'espectador estan obligats a desaprendre allò que han après, a intercanviar posicions, a enganyar els sentits i defugir el destí de la dualitat emissor-receptor. Per això aquesta no és una exposició sobre la televisió, sinó un projecte realitzat des de la televisió mateixa per alimentar una imaginació diferent del nostre present cultural.
Blu és un il·lustrador, muralista i també realitza videos. La seva obra queda molt bé representada en el seu blog. Si teniu ganes de veure dibuixos i animacions podeu entra-hi. El propi blog és molt interessant.
Pot-ser reconeixeu una de les seves intervencions al barri del Carmel de Barcelona. http://www.blublu.org/
I si us interessa l'animació a partir de dibuixos al carbó consulteu videos a Youtube de William Kentridge.
Ja tenim la programació per aquest curs de La Factoria de Sant Andreu! I em preguntareu: -eing? Us ho explico:
Desde fa quatre temporades al centre cívic de Sant Andreu tots els primers dissabtes de mes treballa uns tallers d'art contemporani per a nens i nenes futurs artistes. Ho podeu comprobar a la seva web: http://lafactoria.tumblr.com/.
I qui hi ha darrera d'aquestes propostes? Doncs ni més ni menys que el Jordi Ferreiro sota l'organització Sant Andreu Contemporani. Probablement no el coneixeu però si participeu en alguna de les seves visites-taller al Macba descobrireu que és tot un crack de l'ensenyament artístic. Us convido a que el descobriu.
Els tallers de La Factoria són gratuits i s'ha de reservar plaça per telèfon, i pensats per a nens i nenes més grans de 5 anys.
Les alumnes i els alumnes de 3r. de l'ESO ja s'han posat a treballar. El temari amb el que hem començat és el de figures imposibles. Si, aquelles imatges que diferents autors com Escher o Dalí treballaven al passat segle i que ara alguns il·lustradors i empreses de publicitat utilitzan com a llenguatge visual. El fet és que el Jordi Ognos ja ha acabat els seus exercicis! I de quina manera! Penjo al blog un d'ells per a que gaudiu de la feina d'un company i perque us ajudi a plantejar maneres diferents d'entregar un material plàstic.
Si us poseu a navegar per la xarxa trobareu exemples molt diversos com aquesta imatge d'un clàssic dels dibuixos amb efectes òptics en mans de Lisa Simpson.
Però si voleu trobar-ho quasi tot cerqueu a http://im-possible.info/
He realitzat aquesta fotografia als entorns del col·legi, perque trobo formes en les superfícies d'aquesta paret. Si voleu editeu-la amb el Gimp i dibuixeu a sobre construint una nova imatge. Si us animeu, envieu-me-la al meu correu: jmb_agilulfo@yahoo.es. Proveu!
Des del moment que va rebre el Premi Nacional de les Arts Plàstiques al 2000, a Juan Muñoz no s'ha parat de realitzar-li exposicions en els museus més importants del món. Els últims anys a Espanya, al Guggenheim de Bilbao i al Reina Sofia de Madrid. I perquè creieu que és interessant la seva obra? Doncs per que tracta la individualitat, la solitud, la mancança de comunicació en la nostra societat de mases i tecnologia. Ho fa amb espais, figures estranyes, en una barreja d'escultura, performance, intervenció dels llocs. Les seves obres ens ajuden a entendre una mica més tots aquests conceptes, els quals sempre són difícils d'exemplificar a classe. La seva mort subtada a l'estiu del 2001 va tallar aquesta trajectòria, de la que podem gaudir part d'ella al video (resum)de la retrospectiva que es va realitzar a Madrid al 2009.
Juan Muñoz té obra distribuida per moltes ciutats. Barcelona també acull una de les seves obres de l'any 1992, i us dono la seva situació al google maps, per a que la podeu trobar. Us convido a que aneu a descobrir-la, gaudir-la i a desxifrar-la. Si ho feu, parleu-me d'aquesta curiosa peça.
Estic encantat de poder compartir amb vosaltres aquest divertit video on les obres d'Art de moltes èpoques cobren vida. Les imatges del passat són un interessant recurs per a reflexionar sobre les imatges del present, en aquest cas per a donar cos a un món musical vinculat a la xarxa d'internet. Crec que aquest grup de música ens donen una lliçò de veritable gaudiment de la història de l'Art amb el seu sentit de l'humor.
Qui vulgui que s'ho prengui com un joc, i em respongui l'ordre de les obres d'Art a les que el video fa referència.
Fa vint anys vaig conèixer a Ramón Espelt, i sempre recordo que quan jo i d'altres li feiem una pregunta o teníem una inquietut, la seva resposta era un desbordament de llibres i pel·lícules lligades per un procés cultural que ens deixava sense alè. Ara Ramón Espelt és el comisari (amb Oscar Tusquets) de l'exposició "Per laberints" que es pot gaudir al CCCB. I no ha canviat, perque les posibilitats que ofereix l'exposició són múltiples: Ens explica l'origen del laberint, el seu procés a l'edat media, la seva construcció geometria, les seves interpretacións...i com no! el seu vincle cinematogràfic (el que sap aquest home de cine!). Si aquests dies no teniu molta feina, aprofiteu per a visitar l'exposició, us agradarà. La vida és un laberint.
Una exposició hauria d'aconseguir que quan un torna a casa tingui ganes de mirar, llegir, dibuixar, investigar ...
Pipilotti Rist no deixa mai de sorprendre i provocar l'espectador amb les seves indagacions artístiques que l'endinsen per paisatges psíquics i estètics, alhora que penetren els estrats més profunds de la consciència personal i de la consciència col·lectiva, fins a situar-se sovint a cavall entre totes dues d'una manera potent i alhora elusiva. Rist, amb les seves instal·lacions àudiovisuals obre una finestra a un món estrany que va des de la fluïdesa acolorida i sensual de Sip My Ocean (1996) a les envolupants interaccions amb espais arquitectònics, com a Homo Sapiens projectada al sostre de l'església de Sant Stae de Venècia (2005).
Pipilotti Rist ha exposat els seus treballs en museus d'arreu del món, entre els quals el Centre Georges Pompidou de París, el MoMA de Nova York, i més recentment el Museu Boijmans van Beuningen de Rotterdam i el Kiasma Museum d'Helsinki, on es va presentar la mostra Elixir.
Entre els últims treballs cal destacar el llargmetratge Pepperminta, que es va estrenar a Suïssa al setembre del 2009.
A classe em vist vinyetes de còmic on les tintes negres adquireixen un gran protagonisme, no tan sols com a element d'ambientació sinó també per a estructurar una pàgina. Aquí tenim un exemple d'una gran sencillesa però d'una gran efectivitat de Robert.
Hi ha molts còmics on les tintes negres donen qualitat al dibuix. Jo us recomano una obra que admiro: És Sharaz-de de Sergio Toppi, editada a Mosquito al 2000. Tracta temes de Les mil i una nits. Especial per a aquells que es recreen en les textures infinites del dibuix amb tinta i en les vinyetes de formes impossibles. En aquest petit article podeu deixar més suggerències!
Aquests dies el grup de còmic de 2n de l'ESO no para d'acabar exercicis de còmic on intenten amb molta qualitat explicar-nos molts elements del llenguatge del còmic que normalment no ens fixem prou quan tenim un còmic a les mans: composició de pàgina, forma i significat de les vinyetes, estructura, les ombres... És d'agraïr que en aquestes setmanes de treballs i exàmens mantinguin les ganes de presentar dibuixos ben acabats.
De moment dues mostres. La primera pàgina és d'Albert i treballa amb diferents formats de vinyeta, fins i tot anul·la en la 3 els seus límits per a potenciar un efecte de sorpresa. Les ombres i els reflexos són molt presents com si fossin dues històries paral·leles. En la última vinyeta els personatges es despedeixen i les seves ombres també però, casi tocant-se? Del misteri inicial a la aventura de la quotidianitat.
La segona pàgina ha quedat una mica tallada per dalt, formats de scaner! És d'Adriana i ens regala un joc de construcció de pàgina excel·lent amb vinyetes que ja el seu format ens explica coses: petites i repetides per al lleu moviment d'obrir uns ulls, oval·lada per a l'accident d'una taça, i fins i tot amb la forma de fi. La mirada realitza un moviment de dreta a esquerra pasant d'aquestes dues columnes de vinyetes constantment generant una element del còmic anomenat ritme visual.
Espero que aquests dos exemples us convidin a veure més còmics i a descobrir i valorar els recursos visuals que poden aportar. Aviat, més exemples. Què us semblen?
Mireia Marzal és una il·lustradora que construeix móns a partir d'uns ninots entranyables, té un nou blog que m'agradaria que el descobriu: mireiamarzal.wordpress.com. Que sapigueu que també contrueix ninots en volum però sols per a gent que estima el dibuix.
De tot el que dibuixa he escollit aquesta imatge. M'agrada per la sencillesa i la tendresa amb la que tracta el següent text:
Eustace
Amo a Eustace a pesar de que me lleva cuarenta años, es totalmente mudo y no tiene ningún diente. Me da igual que Eustace esté completamente calvo —excepto los pelos esos que se le ven entre los dedos de los pies—, que cuando ande se le note la joroba y a veces se caiga en medio de la acera. Si cree que tiene que emitir uno de esos cortos sonidos agudos suyos como silbando, o si se le da por mordisquear con su boca sin dientes en el sofá o irse a dormir al jardín, yo lo acepto todo como cosas bastante normales. Porque le amo.
A Eustace le amo porque es el único hombre del mundo al que no le importa que yo tenga tres piernas.
Al món del color dins de l'educació visual i plàstica es pot arribar de diverses maneres. Als llibres de text ens dirigeixen cap a Newton i el seu prisma, la roda de colors, els colors primaris i secundaris, els colors càlids i freds... Em de seguir aquestes indicacions? Influenciat per la lectura de Rancière, El maestro ignorante, he proposat als alumnes de 1r. de l'ESO que construissin coneixements sobre el color desde qualsevol posicionament, sense les explicacions pròpies d'aquest temari. Sorprenenment la gran majoria han volgut explicar els colors primaris. Veig que sense que se'ls expliqui res la influència de la Teoria del color és important. Però algunes persones han anat per altres camins. Buf, menys mal. Les seves propostes són a continuació, n'hi ha de gradacions tan interessants com la del volcà d'Ester, felicitats, o la del llistat d'objectes de la nostra quotidianitat o la capsa d'Elena sobre aspectes marins. O l'interessant capsa de Néstor, el vermell a la ciutat, el verd al Juràsic. Algunes, com l'estructura piramidal de Marc,tan simbòlica com els textos de Kandinsky al respecte.
Els alumnes de 4t. de l'ESO estan fen logotips (un clàssic). Si fan molts dibuixos podran analitzar millor les formes comercials que els envolten i si analitzen imatges donaran més atenció a aspectes del dibuix. Inés Rabal ens analitza una imatge propera a l'escola. Fixeu-vos, ens parla de les formes, del color, de les línies, de la tipografia, ho relaciona tot amb el context social i de l'espai, s'arrisca a suggerir propostes... Qui ha dit que no és pot aprendre dels alumnes? A continuació, el seu anàlisi:
"El nuevo centro socio sanitario Putget Dolors Aleu, ha sido terminado esta primavera 2010.
Este centro nos presenta una imagotipo muy familiar de color naranja. Podemos detectar a simple vista dos figuras adultas y dos figuras que representan niños. El juego que han hecho con el grupo de personas al diseñarlo es atractivo. De una manera muy sencilla utilizando circunferencias y curvas simples, consiguen dar el símbolo de familia al instante.
Al otro lado del grupo de personas encontramos dos línias curvas de color azul, uno más claro que el otro. Por la manera en que han sido colocadas, recuerdan mucho a la forma de las olas del mar. Ya que el centro se llama: Centre Blau Clínic Dolors Aleu, encontramos una relación con el mar y su nombre.
La tipografía que se emplea en el logotipo no es arriesgada. Resaltan CBC como las siglas del centro en una fuente de mayor tamaño que el demás texto. La palabra "blau" está ligeramente más gruesa para destacarla. Utiliza otra vez el color azul para no desentonar en todo el texto del logotipo. A bajo del todo, en mayúscula y más pequeño, pone: centre socio sanitari Dolors Aleu.
Ya que se trata de un centro clínico sobre todo para la población mayor de 64 años, la imagen de familia del logotipo nos da a entender que ésta, en los momentos de debilidad del mayor, está junto a él. Las línias curvas recordando al mar nos aportan tranquilidad. Si nos fijamos, esto es lo que nos encontramos en los centros de salud: familia y tranquilidad. Como acento añadido podríamos entender, aunque de manera más rebuscada, que las curvas simbolizan el rastro que deja la familia en el mayor.
Por la noche, el logotipo se ilumina con luces de neón. Queda muy luminoso y destaca mucho en la noche. Es una idea acertada y desacertada a la vez. Tendrían que haber utilizado unas luces más cálidas, porque este tipo de iluminación se utiliza en lugares menos serios y que desean captar la atención del público ofreciendo diversión. Por otra parte, al desentonar en la oscuridad, la clínica se detecta fácilmente."
El dibuix també ha sigut realitzat per Inés Rabal.
Aquesta setmana si no plou, hauria de sortir el Drac de la "guarida" (aula d'Educació visual i plàstica. No és un objecte decoratiu d'una festa. És un espai de lectura, que ha de dinamitzar la comunicació del llenguatge escrit i verbal. Tan a dins, on alumnes de 1r de l'ESO explicaran contes als alumnes d'Infantil i 1r i 2n de Primària, com per fora, on es faran diverses activitats vinculades amb la cultura del llenguatge. És un drac de tots i per a tots. Pot donar noves visions d'una plaça no sempre ben tractada i també pot donar identitat als alumnes cap a la seva escola. Massa coses, ho sé.
Tot es pot fer a partir de l'esforç d'un grup de professors (sempre pocs). Però també s'ha d'agrair les ajudes del grup de còmic de 2n de l'ESO. D'alguns alumnes de 4t. de l'ESO i especialment a les alumnes Laura Pratsobreroca, Mireia Aznar, Sara Fernández i Tatiana d'Espaux.
La setmana que ve s'inaugura el que serà el nou centre d'art de Barcelona a les intal·lacions del que va ser al 1964 el Canòdrom de la Meridiana. I estic espectant. Sé que darrera de la proposta hi ha hagut molt treball de moltes persones anònimes que lluiten per a que existeixin nous espais de reflexió i de creació a la ciutat.
Aquest espai el conec bé, de petit em portaven els meus tiets a veure còrrer als galgos. I mentre els meus tiets, incansables treballadors de la Seat i "amas de casa" apostaven amb un toc avui totalment innocent, jo prenia la mirinda del diumenge. Ara ho veig com si protagonitzés una novela de Marsé.
Com funcionarà aquest nou centre? L'afectarà molt la seva perifèria? Es respectarà el meravellós l'edifici? Quines línies de reflexió defensarà? Descobrirem artistes nous? En conclusió...
Cada dia deixo uns quatre o cinc llapis per classe a moltes i molts alumnes que ni tan sols es recorden d'aquest humil material per a visualitzar idees. Els hi deixo ben preparats, amb punta. Si, sóc un maníatic, necessito veure tots aquests llapis amb la punta preparada per a treballar. I és per això que al descobrir aquesta obra de John Baldessari, The Pencil Story de 1972, m'he sentit recolçat.
The Pencil Story, 1972. Impressió sobre taula. 55,9 x 69,2 cm.
Aquesta obra expresa directament l'angoixa de l'artista sobre el fet de "fer alguna cosa", aquella angoixa que es sent al mirar un paper en blanc. Per a començar a caminar primer s'ha de llençar un dels peus cap endavant.
Daisuke Yamamoto és l'autor d'aquest video. Fixeu-vos que els dibuixos són efímers, no duren gaire en la paret, amb la qual cosa el video pren encara més protagonisme com a suport. També en el pas del temps del dibuixar i si el veieu més d'una vegada, en com es trasforma la llum i les ombres dels diferents dibuixants.
Anabel és alumna de 4t. de l'ESO i construeix missatges visuals utilitzant com a suport samarretes. De moment sols ens ensenya dos dels seus productes però esperem aviat veure les seves noves propostes.
Aquests dies caminant per Travessera de Dalt observo les "banderoles" que anuncien una exposició.
Veig la imatge i si no ensopego amb algú la veig una altra vegada...i una altra. És un retrat. És un antiretrat. Només dos plans i...un nas.
Quan s'extrau del rostre tota indicació del propi jo, de la identitat, de la projecció emocional (o moral), la superfície o el volum del cap reverteixen a les condicions d'un volum orgànic, i el rostre es torna un objecte una mica animat. D'un retrat, allò que sembla guardar menys nivells d'expressió és el nas. Fins i tot, els Playmobils no en tenen. Però veient aquestes imatges ja no hi estic tan segur Ja diu el seu autor: "m'interessa allò que ens fa detenir-nos a mirar, per oposició al simple consum passiu de les imatges." John Baldessari és una figura imponent. Amb els seus dos metres d'estatura, i la seva cabellera i barba blanques, al "pare de l'art conceptual a Califòrnia" se l'ha descrit com "un encreuament entre Walt Whitman i una seqüoia". Tot i amb això, a mi em recorda a Chewaka. Més impresionant és el seu agudíssim enginy i la seva creativitat incansable. Als seus setanta i vuit anys d'edat està completament a l'ona dels desenvolupaments més nous de l'art i la cultura contemporània, la qual cosa és un reflexe del seu esforç i dedicació a l'ensenyament, primer al California Institute of the Arts i després a l'University of California de L.A.
Segueixo caminant pel carrer i descobreixo imatges.
Espero que us agragi aquesta aproximació a la història del còmic. Us sorpendrà alguns dels documents mostrats. I ens servirà a classe per a comentar estils i èpoques gràfiques.
Aquest és un video construit per agustingrnieva penjat al Youtube. Gràcies Agustín és un material molt treballat.
No hi ha gaires exposicions de còmic a Barcelona. La veritat és que normalment no hi ha. Biblioteques de Barcelona amb la col·laboració de Norma Editorial ha realitzat una exposició de la figura de Jacques Tardi,(un dels grans!) vinculant-la amb el concepte de gènere negre. És una exposició humil, petita, amb reproduccions però planteja un anàlisi interessant.
Sempre m'ha encantat la línia, el traç i els contrastos compositius d'aquest autor. I si haneu a veure l'exposició o us cau un dels seus àlbums a les vostres mans dessitjaria compartir amb vosaltres el meu entusiasme per la seva obra.
S'ha inaugurat fa una setmana l'exposició de fotografia Outumuro Looks, vint anys fotografiant moda, al Disseny Hub de Barcelona, a la seu del carrer Montcada. Per a tenir més informació entrar a la web del DHUB disposada al sidebar (columna esquerra) del blog.
Hi ha elements del nostre entorn urbà que ens recorden el procés pictòric del pintor holandès Mondrian. Sorprèn perque el rebuig inicial que reb aquesta figura imprescindible de la història de l'art en diferents ambients és important, per exemple dins de classe. Recordo ara l'exposició on es comparava Mondrian amb Kandinsky al centre d'exposicions insertat al Palau Macaya, ara desplaçat al flamant Caixa Fórum. Allà es podia veure l'evolució que aquests dos autors van iniciar cap a l'abstracció a la primera dècada del segle XX. En el cas de Mondrian la connexió històrica que va provocar és molt interessant: Rietveld com a arquitecte i dissenyador dins de l'àmbit de Die Stilj, després la Bauhaus, el constructivisme, l'estil arquitectònic internacional o racionalista posterior, el minimalisme, el disseny d'entorns i objectes perpendiculars del nostre present... Mondrian va creure que es podria canviar el món utilitzant com a mitjà l'art. I amb coherència la seva casa ho intentava demostrar. Pot-ser va canviar més coses de les que es va imaginar. Tinc sort, al costat del col·legi una petita mostra ens recorda cada dia les obres de Mondrian.
I per acabar una mostra en video on Raquel Perallta ens vincula físicament el traç i el jazz, una connexió present a les obres de Mondrian. Gràcies Raquel. Afegir aquest video és un petit homenatge a dos professors de història dels que creuen que tots els camps del conneixement estan connectats (fins i tot amb Mille Davis): Rubén de La Rubia i Alberto Lamonja.
Per a saber més coses sobre el pintor Piet Mondrian, no dubteu de cercar a la xarxa, perque hi ha abundants informació.
Article escrit per Magí Barneda, professor de tecnologia de secundària, i batxillerat.
Els videojocs són art. Així ho va determinar la Comissió de Cultura del Congrés el 25de març del 2009, que els va incloure dins la categoria d’indústria cultural, comparables al cinema, la música o les arts plàstiques. D’aquesta manera els desenvolupadors autòctons de la indústria del videojoc també poden rebre ajuts econòmics per les seves noves creacions. Tot i que legalment no van ser considerats art fins el març de l’any passat, personalment crec que ja feia temps ho eren. Probablement des de la seva primera aparició, per molt carrinclona que fos (Tennis for two, de William Higinbotham al 1958; correcte, ni Pong (1972) ni Spacewar!(1970)) Ja se sap que definir l’art no és gens fàcil. Tot i així, en les seves múltiples definicions apareixen conceptes com creació, idea real o imaginària, expressió d’idees i emocions, matèria, imatge, so, recreació del món o d’altres mons, dissenys, dibuixos, textos, interpretació, efectes... Qualsevol d’aquests conceptes el podem identificar, en major o menor grau, en un videojoc. I, el més important, un nivell d’interacció altíssim. Des del meu punt de vista de docent de secundària i batxillerat crec que és aquesta la característica que els fa ser avui dia els grans triomfadors de l’oci humà. Els nostres joves formen part d’una societat accelerada i estan rodejats de cascades d’estímuls. Les inquietuds, la curiositat, la irreverència, els problemes i l’aïllament troben en el software interactiu un ràpid analgèsic vital en aquells que tenen un entorn conflictiu. Però la sociabilització, la diversió, el compartir, la col•laboració, el treball en equip, la compenetració, l’increment de la coordinació i dels reflexes, l’observació, la interpretació, la resolució d’enigmes, l’estratègia, l’avaluació i optimització de recursos i un llarg etcètera arrosseguen a una immensa majoria. Si tenim en compte el moment en que van començar a comercialitzar-se els primers videojocs, es fa força evident comprendre que la franja de consumidors es troba des dels 3 fins els 50 anys d’edat. És a dir, el target comercial que tenen és espectacular. No dubto que el títol oficial d’ “art” que han rebut fa poc els videojocs sigui perquè hi ha algun interessat en beneficiar-se econòmicament fins les celles. Tot i així, aquest títol feia temps que els pertanyia. És difícil analitzar els videojocs sinó és des d’un punt de vista ociós. Però des del dia que vaig comprendre la magnitud que arriben a assolir algunes d’aquestes històries (Metal Gear Solid, Final Fantasy VII, God of War, Grand Theft Auto, Gran Turismo...) i la quantitat de gent implicada en aquests projectes (guionistes, dissenyadors gràfics, compositors, historiadors...) vaig decidir contribuir en la defensa dels videojocs com a quelcom més que “maquinetes infantiloides i arcaics mata marcians”.
En aquest video es poden veure els tres primers trailers del GTA IV. Tots ells van ser penjats amb comptegotes.
Intervenció a Barcelona. 
Intervenció a Quito.
Intervenció a Bocchignano.
Intervenció a Bocchignano.
.jpg)
